L'Aneto (juliol 2007)

Porto tot el dia pensant el mateix,m’obsesiona una mica la meva ignorancia a l'alta muntanya,pero lo que mès em preocupa son els dolors que pateixo a les cames debut a l’excursió de 9 hores que vaig fer ahir.Quedan menys de 12 hores per començar la meva pujada en solitari a l’Aneto i les noticies que em transmet la Vane sobre el temps desde Terrassa no ajuden gens a motivar-me,anuncien ruixats esporadics al Pirineu.
Sóna el despertador a les cuatre i cuart del matí,l’autocar surt a les cinc,encara ara estic dubtant si començar la marxa,la meva cama esquerra encara pateix les típiques agulletes de la meva pujada al Monte Perdido de fa dos dies.Decideixo probar sort amb el temps i les meves forçes i pujar fins on pugui.Son les cinc menys cuart qon agafarè l’autocar que em pujarà per la pista de la vall de Vallibierna fins al refugi de Coronas.
De camí per la carretera em trobo una persona que tambè sembla que es dirigeix cap allà,aixó em fa pujar una mica la moral al comprobar que no soc l’unic “tarat”.L’autocar arriba puntual i som nomès uns deu excursionistes els que l’ocupem.
Mentre el conductor em cobra el trajecte (14 euros pujar i baixar) noto com les mirades dels demès es fixen en mi,especialment uns senyor que em repasa de dalt a baix fixan-se mes detingudament en el meu calçat (porto bambes esportives),aixó fa sentir-me un altre cop una mica ignorant d’on m’estic ficant.
Les sis menys cinc minuts i l’autocar arriba a la fí de la pista on ens baixem tots.Es increible la mescla de sensacions que tinc de nerviosisme i una mica de por,ja que es completament de nit i estic súper desorientat.Tot son grupets de persones que sembla que sapiguen el que es fan en tot moment.

No dubto en apropar-me a uns nois i preguntar per on es comença la pujada a l’Aneto.La resposta no pot ser millor,em diuen que ells es dirigeixen cap allà.
Començem a les 6 en punt la pujada cap als ibons de Corones encara amb el jersei,menys mal que he dut una llanterna petiteta per si de cas,ès totalment de nit i ens endinsem dins del bosc guanyant alçada rapidament.
Arriba un altre excursionista en solitari per darrere i s’afegeix al grup,ara som cinc en total;tres que van junts i nosaltres que anem sols.La pujada es começa a empinar de debó,ademès el ritme tortuós que porta aquesta gent fa que sui una barbaritat,així que ja em desfaig del jersei per poder esforçar-me al màxim.
La veritat es que prefereixo patir una mica mès de lo que voldria per tal de no quedar-me sol en aquest bosc fosc i negre.

Ja portem una hora de caminata i he guardat la llanterna,ja que hem sortit del bosc i comença a clarejar una mica.Tinc la sensació constant de que a aquest ritme les meves cames ressentides no aguantaran el ritme fins dalt,de fet noto que aviat tindre rampes i no dubto a anar estirant una mica sense entretindrem gaire.

Vaig menjant sovint barretes energètiques i consumeixo força aigua per no defallir en la pujada.

Ja som a l'ibon del mig,algunes tendes de campanya fan acte de presencia,aqui l’home que venia en solitari tira cap a la dreta del llac,i el grup de très està valorant per on tirar,ja que el mapa diu que el cami pasa per l’esquerra,i els constans nubols no deixen tindre referencies.

Al final ens dividim i jo tiro amb el senyor que va sol ja que ell ja a pujat algun cop,mes endevant ens tornem a trobar.

Sense que ningú digui rès decidim fer la pujada junts ja que el temps està fent de les seves,i mes endevant podriem necesitar-nos.

No tinc ni idea de lo que falta per arribar al “collado Coronas”,ja que aquest es el meu objectiu de moment.Cada vegada el camí es fà mes tortuós i jo intento no fer passos gaire forçats per no patir rampes,portem un ritme quasi agónic,encara no hem parat per a rès i portem gairebè très hores de pujada constant.

Ja torno a caminar amb el jersei,els guants i la braga,els núbols no ajúden gens,nomès veig blocs de granit per tot arreu i trobar les fites que marquen el camí es fà difícil a vegades.

La inclinació del terreny em fa pensar que no deu quedar gaire i al cap de très hores justes arribem al coll de Coronas on uns pasets de trepada de II faran arribar el meu primer descans.
Soc conscient que lo pitjor de la pujada ha pasat i les meves cames podran arribar a dalt,pero la presencia le les glaceres fan acollonir-me un altre cop.

Tots ens fiquem els anoracs i els guants,la temperatura es bastant baixa i seguim sense sortir de la boira.Els meus companys d’ascensió es preparen amb els grampons i els piolets,i un d’ells em pregunta si jó tambè en porto,a lo que contèsto negativament a l’hora que perceveixo unes mirades entre ells que no m’ajuden gaire.

Per la meva tranquilitat em diuen que aniran davant obrint petjada i que m’avisaran si troben gel a la vegada que m’animen una mica dient que no hi ha gaire inclinació.Perdo quasi 20 minuts observant com s’equipen i ja tinc els peus i les mans glaçades.Per fi començem a caminar de nou.

La veritat es que la sensació de caminar per el glaciar es esplèndida i genuina,una excursió de debó.Ja queda poc per sortir de la neu i no he tingut grans problemes,estic apunt de fer el cim!

Arribem al pàs de Mahoma on sense gran dificultat pero si molta atenció i fred faig els ultims metres que porten a la típica creu que corona el pic,3.404 metres.

Ens felicitem tots i ens fem unes fotos.Un dells em comenta que es la primera vegada que veu pujar a algú amb bambes esportives,a lo que li contesto que jo soc escalador i no alpinista.

Em sento molt bè per haber arribat tot i que no veig mes enllà de deu metres i no puc disfrutar del paissatge,pero el haber pujat aquí amb aquestes condicions i en nomes 4 hores per a mí ja em satisfà molt,estic orgullós de mi mateix tot i ser conscient que es un”simple tresmil”.

La baixada no va ser menys emocionant i dura que la pujada.Desprès de reposar mitja hora encamino els trams de neu i gel deixan-me lliscar per les petjades i per si no fós poc empapant-me així totes les bambes.

Sense ningun entrebanc i amb molt de suor arribem amb 2 hores 45 minuts al punt on em sortit aquest matí.La sorpresa es gran al comprobar que falten quasi 3 hores perque arribi el transport que ens baixarà al cotxe.

Sense gaires miraments decidim enfilar la pista de 8 quilómetres de baixada que ens durà als plans de Senarta, un regalet d’una hora i mitja per a les cames que ja amb bon temps i amb el cim a la butxaca vaig afrontar amb il-lusió,uns 2000 metres de desnivell negatiu .

Tot xerrant amb els nous amics vaig descobrir que la persona que vaig veure caminar sola a les 5 del matí per la carretera ha sigut un dels meus companys d’ascensió,una coincidencia que d’alguna manera em va alegrar molt.En total van ser 9 hores desde començar a caminar fins arribar al cotxe amb un desnivell positiu de1450 metres.Sens dubte una bona experiencia.