Massís del Monte Perdido (agost de 2012)

L'adrenalina que recorre ara mateix el meu cos no em deixa notar les molèsties que em provoquen les meves últimes lesions que fins fà molt poques hores em tenien indecís de començar aixó.

Dins meu jugo a fer un símil,és com si fós un brau a punt de sortir a plaça amb tota l'energia desbordant pels poros de la pell.El cert és que ja em comença a fastidiar el coll l'aire acondicionat d'aquest autocar que em dú a la Pradera d'Ordesa,com canvien les coses a l'agost...

Començo a caminar poc a poc sota un sol abrasador en direcció a Las clavijas de Cotatuero.



Cota 2300

Sense deixar passar gaire temps em situo a prop dels primers tresmils.La meva intenció és intentar fer tots els màxims possibles desde la Brecha de Rolando fins a la Punta de la Olas,tot hi que ja sé anticipadament que no els podré fer tots per la seva excesiva llunyania o dificultat a l'hora d'escalar-los.

D'esquerra a dreta,Taillón,Brecha de Rolando i el Casco

Tot marxa bé,la dificultat més acusada és abastir-me d'aigua,ja que aquest any tot està extremadament sec.He deixat enradera l'últim punt d'avituallament d'aigua fà estona i començo a raçionar la que tinc amb molta inquietud,ja que desconec el terreny fins que arribi demà al Lago Helado.

De moment ja puc coronar el primer cim.Només han passat 6 hores desde que he baixat de l'autocar i estic content perquè encara tinc algunes hores més per apropar-me al meu destí final,que segons calculo,serà demà passat.

Aquí comença el recorregut per les arestes,tot hi que les depresions entre els cims fan que no es deixi d'acumular metres positius.

Tot l'any esperant aixó,tot l'any dessitjant caminar pels sostres del Pirineu,el que no m'esperava és veure aquest paissatge immens i galàctic a l'hora d'abocar-me al vessant françés desde la Torre de Marboré.Se'm cauen al terra mentres observo aquest espectacle.Només per aixó ja ha valgut la pena tot el que faré.Em sorprén que hi haguin paissatjes que m'impressionin tant.Fa tres anys vaig poder estar al peu de la gran cascada de Gavarnie,el cinquè salt d'aigua més alt d'Europa,però rés a veure si tens el privilegi d'observar-la desde els cims més alts.

La fotografia no arriba  a mostrar ni una milèsima part de la impresió del directe,però...

Passen més hores i em trobo bé,he pogut omplir les reserves d'aigua i no sense molt d'esforç,començo el rodeig increïble que s'ha de fer per ascendir a l'últim tresmil que faré avui.Al cim faig unes fotografies de la posta de sol.

Avui,algo més de 8 hores i tres cims a la butxaca.Content,ja només queden dos dies.

Al pròxim coll hi divisso uns bivacs on pasaré nit.

Tot hi la bona previsió de temps em preparo per si plogués aquesta nit ficant-li l'impermeable a la motxilla amb les botes a dins.
Mentres pasa la nit puc observar un cel ventós sense núvolos ni lluna que fan que les estrelles quasi m'enlluernin tant que és impossible no passar-se hores mirant-les i contemplant la via làctea.

Bon dia

A les vuit començo la nova jornada amb varis tresmils bastant a prop.Aixó em motiva molt,però haig de ser cautelós i no precipitar-me amb el ritme ja que queden moltes hores per endavant.
Les dificultats,de moment,no són gaires.Alguna trepada per enfilar-me algún cim que no fà més que ficar-li una mica d'emoció a les aburrides i cansades aproximacions per les pedreres que separen els cims.
Molt content per no notar gaires molèsties musculars m'apropo al que per mí es l'equador de la meva travessa,el Mote Perdido!

Desde el Cilindro,diviso el Lago Helado i la famosa "escupidera" que em durà al Monte Perdido.

Descans en el Lago Helado

Lúltima vegada que vaig pujar per aquí encara no col·leccionava tresmils.Recordo que en el cim del "perdut" un francés es và sorprendre que hi pujés en bambes esportives i també el mal de cap impresionant que em va entrar després de baixar.Avui,aquest cim TANT comercial no ha canviat gaire,la gent es "mata" per pujar aquí seguint la ruta de la "escupidera",la tartera més asquerosa del Pirineu i que sgur que irremediablement tornaré a pujar alguna vegada...

La escupidera vista desde dalt.Amb la neu de l'ivern,si caus,t'escup cap a un tallat d'uns quants centenars de metres.Sobresurt imponent,el Cilindro.

Ja he deixat enradera tota la festa de gent que hi ha al cim del "perdut",no sense abans,intentar definir des d'aquí, la ruta de baixada per la cara oest del Pico de Añisclo,un dels punts que més em preocupa de tota la ruta per la seva verticalitat que em queda per endavant i que dintre d'unes hores hauré d'afrontar.

Ara toca descendre aquesta glaçera que m'alegra una mica el dia,ja que podré utilitzar els grampons que "arrastro" de fà dos dies.

Aquí porto 5 hores de marxa i quatre tresmils més,encara queda molt!

Un dels cims que està poc valorat és aquest,la Espalda de Esparrets,a tant sols una hora i mitja del perdut poseeix unes vistes al vessant nord  i la vall de Pineta molt guapes,per no dir del gran campió que està fet el Glaciar del Perdido resistint el pas del temps i el canvi climàtic

Els Astazou i El Dedo seràn els únics tresmils del massís que no trepintjaré,junt amb els Gabietous i el Taillón que ja els tinc.El glaciar en primer terme encara impresiona amb les seves escletxes.



La Punta de las Olas,el tresmil més allunyat que faré,després hauré de tornar per pujar el Pico de Añisclo.

Segueixo caminant en la solitud de l'entorn i em dirigeixo a coronar els Braudimont,dos tresmils que poseeixen una aresta cada un que seràn el pebre i la sal de la jornada per la seva verticalitat que tenen.

Des d'aquí puc observar el glaciar que he descendit amb els grampons.

Després del Baudrimont S.E. vaig a la caça de la Punta de las Olas,allunyada com ella sola incremento el ritme per no demorar el temps en excés,em trobo molt bé i vull escurçar al màxim les hores.Per sort és un cim gairebé planer i sense dificultats,només la distància.

Desde la Punta de las Olas observo el meu següent repte,el pico de Añisclo.Imponent...

El meu cap no para mentre les meves cames fàn el mateix,estic molt inquiet per saber com baixar del pic que encara no he coronat però que m'hi estic deixant la pell per fer-ho.Estic pujant per una pedrera extremadament empinada però que per sort la traça a seguir es deixa fer bastant bé.
El vent sembla que bufa molt més fort fent que l'ascensió sigui més dura.Avanço amb el paravent intentant no mirar avall pensant en una possible relliscada.Tot i la duresa del moment estic disfrutant moltíssim,són 200 metres de desnivell positiu fins el cim i no faig rés més que imaginar-me que estic pujant l'Aconcagua,perquè serà? si encara no hi he anat mai...

Per fí,el penúltim cim,porto quasi 9 hores.El perdut amb el seu perfil esquerre per on discorre la ruta de las escaleras fins a la formació rocosa que es veu i que és el meu últim tresmil,La Punta de las Escaleras.

No ho puc demorar més,toca baixar d'aquí per la ruta que diu el mapa tot hi no tindre-les totes.Per sort començo a trobar fites en la direcció que m'interessa,menys mal...

Després de destrepar uns trams força verticals desapareixen les referències de les fites.Les busco sense resultats i decideixo caminar sense camí en direcció als tallats per on m'ha semblat divisar una via d'escape fà unes hores desde el "perdut",i que el meu mapa hi dibuixa un itinerari.Si consegueixo trobar aquesta ruta m'estalviaré molt camí i esforços.

La realitat no và més enllà.Em trobo gairebé clavant les ungles al terra d'aquesta pedrera inclinada que em fà reflexionar si val la pena intentar trobar el camí arriesgant una mica més o donar una volta bestial per tornar enradera i assegurar el tret.Els meus pitjors pensaments s'han fet realitat just quan les forçes començen a defallir de veritat.

Són molts metres els que haig de recòrrer però són en aquests moments quan el meu cos treballa com una màquina sense pensar en les consequències.Pujant per segón cop en el dia al "perdut",decideixo que si hi arribo abans de les 19 hores seguiré endavant,sinó,faré bivac al cim.

6 minuts tenen la culpa de que em trobi baixant per la ruta de las escaleras mal·leint la meva mala gestió de l'itinerari.Almenys en tota aquesta part he pogut tindre aigua de sobres,indispensable per fer aquestes "animalades".



Tot hi desconeixer per complert aquesta ruta,logro esbrinar quins són els passos clau per destrepar els "graons",en ocasions de 10 metres,i per fí arribar després de quasi 12 hores a l'últim tresmil del dia i 16é del meu repte!

Ja amb calma,vaig baixant en direcció al refugi de Goriz,tinc una hora i quart de llum solar per trobar un lloc on tornar a pasar nit.Diviso algunes cabres salvatges que busquen pel terra algo per mastegar i que em fan somriure per no ser l'únic que ronda per aquí.

Fidel al meu estil,pernocto sense utilizar el refu gaudint d'una nit tranquila i serena.

Com que he dormit a prop de la ruta normal que puja al "perdut",a les 7 del matí ja m'han despertat,però jo amb el triomf a la butxaca faig la mandra una horeta més per donar-los enveja..
Esmorzo,faig les cures pertinents a les meves butllofes dels peus i començo a caminar tranquilament cap a la vall d'Ordesa en busca de l'autocar que em durà a Torla.

No sempre us fieu de les rutes assenyalades en els mapes...

No hi són tots els cims que he fet,però aquesta taula és una bona referència per si voleu caminar per allà.Si algún dia algú utilitza aquesta info,agrairia que em deixi un comentari.Merçi.