Pic Long (setembre 2015)

Sembla que estic condemnat a patir molt en aquest repte proposat pel Pika,tot i haver entrenat fort aquest últim mes estic notant l'àcid làctic recorrent les venes del meu cos provocant-me una sensació d'asfixia mentre pujem per aquesta vall en direcció al primer tresmil,després només en quedaràn dotze més per acabar la volta i esperem fer-ho en menys de 9 hores.

Sembla que en qualsevol moment vomitaré un bassal de sang,tinc les pulsacions pels núvols i no em fet rés més que començar...Per sort després d'uns quants minuts el cos es fica a lloc i ja només queda trobar el ritme per aguantar el més comode possible els quasi mil metres positius fins al primer cim,on a part del vent i el fred arribem ràpids i serens.

Estaragne 3006

Les sensacions són molt extranyes,penso que no em serà possible seguir així fins al final,vaig massa "collat" i quasi al final de la segona pujada forta per accedir al segón cim important li confeso el meu malestar al Pika on ell em respon que es troba molt bé fent que jo m'acolloni més encara pel que m'espera.Ara ja sí que desitjo arribar a les arestes on la verticalitat,precarietat i dificultat del terreny crec que em servirà per igualar ritmes entre nosaltres i "relaxar-me" unes hores.De moment anem per davant el temps establert sobre el paper i aixó ens anima molt.El dia gris amb molt de vent i fred només fà que posar-li un toc èpic a la nostra gesta inacavada.Comencem a crestejar en direcció al Pic Long,el cim més alt del massís,i per a mí,una referència intermitja  de tota la ruta d'avui.


Cim del Pic Long amb vistes al lac Cap de Long

Passem el Pic Long,seté tresmil,en poc més de quatre hores.Ara toca una de les parts més aeries i tècniques del massís,una baixada per l'aresta occidental molt podrida i empinada,però poc a poc seguim avançant,l'experiència que reunim els dos fà que no ens trobem gaires dificultats,tot i que per si de cas portem corda,arnesos,anells i cintes per asegurar qualsevol tram o muntar un ràpel.

Passen les hores i els cims i jo noto que m'estic trobant amb el meu típic "mur" de les sis hores,on ja noto mal de cap i massa cansament general,potser he descuidat l'alimentació durant massa estona o potser la nit que em passat a la tenda de campanya aguantant les parets perquè el vent no se la emportés i que no ens ha permés descansar estàn fent que flaquegi.Mentre el Pika firma al pot de registre que hi ha al cim del Dent d'Estibere Male aprofito per fer un moç i empassar-me un ibuprofèn que a la poca estona agraeixo com mai.

Seguim per terreny més planer,ara corrent saltant i cridant entre ventades molt fortes i núvols quasi negres fins que arribem al onzé tresmil i mirem el crono,fem quatre números del que ens queda i ens adonem que anem justos,molt justos! Encara tenim que creuar tota la cara nord del Pic Long i afrontar una trepada per enfilar-nos a l'aresta on hi han els dos últims tresmils per seguidament afrontar tota la baixada fins la presa del llac i desfer el tram de carretera fins al cotxe...aixó no pinta gens bé,pensem,així que ens fiquem les piles i obrim gas al màxim,ens queden tres hores només.


Dotze! Agulla Tourrat

No parem d'emportar-nos cops i relliscades per atravesar la tartera del ridícul glaciar de la nord del Pic Long,un tram molt desagraït que ens amarga la progresió, ademés,una nevada comença a apareixer per ajuntar-se amb el vent i fer creixer alguns dubtes.
Sense dir-nos gaire seguim endavant,és molt millor que nevi enlloc de que plogui,i fer els últims tresmils sota una nevada a plena aresta m'està deixant una sensació extraordinària d'aventura en estat pur.No em puc estar de treure la càmara i grabar aquest moment.Tant si ho aconseguim com si no,el que estic vivint avui ho recordaré sempre.Som-hi Pika! (crido) L'últim tresmil el tenim a tocar!


Observant el pic Maubic,últim cim,amb la presència del gran Pic Long i la seva impresionant cara nord

Ens queda no gaire més d'una hora i mitja per fer tota la baixada fins a la entrada a la vall d'Estaragne on tenim el cotxe.M'avanço una mica mentre el Pika endreça algo a la motxilla,sé que ell va més fort que jo a la baixada i no vull retrasar-nos,ara mateix tenim mig cos fora d'aquest repte.Tornem a apretar les dents i començem la baixada per un mar de blocs de pedra,ara amb una mica de pluja.Encara no podem córrer.

Arribant a la cua del llac ens pensem que ja serà tot planer,però la realitat és que el sender no deixa de pujar bastant per després tornar a baixar i rodejar el llac se'ns està fent interminable.
Jo em trobo molt bé per portar més de 8 hores fotent canya,em sorprenc de la meva capacitat i no vull deixar d'obrir gas ni un segón,estic patint i disfrutant com mai.El Pika ha fet tota la baixada per davant meu fent que només em tingués que preocupar de córrer i no buscar el millor pas per avançar.Queden molts pocs minuts i de sobte se'ns apareix la presa davant nostre.Començem a cridar com poseïts: Vinga que si que es pot,es possible!

Queden deu o dotze minuts per cumplir les 9 hores i el camí,ara molt planer,torna a borejar fins a la presa fent sumar un munt de metres al que ens pensàvem que ja estava aprop.Jo em desanimo bastant,però no abaixo el ritme que em marca el Pika.Estic suant moltíssim en aquest final apoteosic.Superem la presa quan ens queden 8 minuts i enfilem la carretera de baixada fins el cotxe.Ens quedem sorpresos al veure la quantitat de corves que fà la carretera per poder perdre el desnivell de la presa.No ho aconseguirem mai!
Per postres no hi ha cap corriol que talli les corves de la carretera i tenim que reseguir-la tota.

Portem les dues últimes hores quasi esprintant,ha sigut un final molt digne pasi el que pasi.Al moment divisem el cotxe aturat al voral i sento com el Pika em crida escupint ràbia: 500 metres,va!
Ens posem a esprintar com si estiguessim dins un estadi olimpic,jo no vull mirar el crono,no sé si ho hem aconseguit,no ho sé i no m'importa,quina aventura! El Pika va uns metres per davant meu i em sorprén el cop amb la mà oberta que dona a la tapa del cubell d'escombraries que hi ha en senyal de fí de volta.Jo esprinto amb els ulls tancats i apretant les dents,arribo a ell i aturo el crono tot doblegant-me de cansament,ens abraçem i llavors mirem el crono...

Que tarda un terròs de sucre en desfer-se dins un café?

La resposta dins el vídeo.Espero que el disfruteu com jo vaig disfrutar en aquelles muntanyes,arestes,llacs i amb la companyia d'un excelent muntanyenc.

 

2 comentarios: