Després d'unes hores dormint com bebès a sobre d'aquest matalàs inflable sortim de la tenda per prendre un cafè i uns wikis per despertar-nos lentament,són les 3 de la matinada i anem cap al Pont de Literola on comença l'excursió d'avui.En un no rés ja estem acumulant metres i remontant la vall en direcció a l'Ibón Blanc de Literola emmig d'una foscor absoluta on el G.P.S. ens ajudarà en algún moment.
Tot just comença a despuntar el dia i nosaltres ens aturem a agafar aigua en un rierol després de dues hores i mitja de pujada,ja ens falta poc per passar pel coll que ens dona accès a França i que ens mostra una perspectiva brutal de tot el que envolta al llac de Portillón,arestes,saltants d'aigua i verticalitat en estat pur,sóm a un dels llocs més salvatjes del Pirineu,impresionant!
 |
| Llac de Portillón amb un munt de tresmils custodiant-lo |
Per accedir a l'aresta que volem fer tenim que baixar en direcció al refugi fins trobar la ruta normal que puja al Pic Lézat i d'allà començar a crestejar,ja que la volem fer en direcció oposada al que és habitual.
A la baixada del coll hi ha una congesta de neu sobre la immensa tartera,no és gaire inclinada i deseguida ens adonem que les bamves s´hi enfonsen un parell de centímetres,perfecte per baixar ràpid.No perdo el temps i agafo la davantera a tota màquina,tot và genial i estem guanyant força temps.M'adono que just al davant meu el terra brilla com un mirall així que la seguent passa la faig amb intenció de baixar la velocitat,el gel apareix i vull frenar com abans millor,però en milèsimes de segón estic lliscant d'esquena glaçera avall mentre em subjecto el canell que ha picat a terra més fort que cap altre part del cos.Abans d'aturar-me els bastons del Pika passen pel meu costat i comprobo al girar-me que ell també ha lliscat sobre aquest acer blanc al mateix moment que jo emportant-se un bon cop també.No puc més que mal·leïr el moment que m'he refiat com un pasarell mentre aguanto el dolor que em fà a la mà.Miro al Pika i sense dir-li rés faig un moviment d'aprobació amb el cap.Ell ho entèn de sobres,m'he fet mal.
Passats uns minuts prenc la decisió de seguir fins al Pic Lézat on no s'ha de trepar en excés i allà decidir què fer.Per sort,el dolor no és exagerat mentre no recolzi la mà en lloc,així que allà on ho necesito poso el colze per equilibrar-me i tiro amunt.
En un moment de la pujada m'aturo i em dirigeixo al Pika per intentar trencar aquest silenci que portem entre nosaltres:
-Tiu,jo aniré fent mentre pugui,però tú m'hauràs d'ajudar,sobretot amb els ràpels.
-Fet! (em contesta admitint que la corda penjada a l'esquena l'està martiritzant una mica...).
 |
| Primers passos aeris |
Al arribar al Pic Lézat portem quasi 5 hores i mitja,un xic més del que voliem però seguim tirant endavant,ara comença lo bó,lo difícil i lo somiat un miler de nits.Començem a cavalcar per fils de roca,trepar i destrepar escletxes d'infart que fan que la progresió sigui lenta i entretinguda,montar ràpels i decidir el millor camí que no sempre encertarem,sobretot a la baixada de la tercera agulla on agafem el camí incorrecte i ens tenim que espabilar montant ràpels extra i prenent decisions entre els dos que ens portin amb seguretat pel bon camí,i es que aquí és on ens complementem de debó com a cordada,alertant al company del que no veu o no fà correcte o donar algún consell per superar algún pas delicat o exposat.
Pràcticament tota l'estona ens movem encordats en ensamble,posant més o menys assegurançes entre nosaltres depenent de la dificultat del moment,o no posant rés i simplement jugar a passar la corda entre els blocs i gendarmes que pararien una possible caiguda.Avançem amb seguretat cap al final de l'aresta on la disfrutem molt amb els seus passos aeris i on és més fàcil orientar-se.El Pika va al davant quasi tota l'estona donant-me un punt de tranquilitat amb la meva mà tocada,tot i que l'ibuprofé m'ha anat genial pel dolor la tinc força inflamada i sensible als cops.
En algo més de cinc hores arribem eufórics a l'últim tresmil de l'aresta Lézat,el pic Crabioules occidental.No anem sobre l'horari ni en condicions per tancar tota la ruta planejada inicialment,però seguirem enllaçant tresmils,ara per l'aresta dels Crabioules,que creiem tots dos que no ens donarà cap problema...ilusos...
La segona part de l'aretsa ens fà montar més ràpels que els que recordàvem tots dos quan vam passar per aquí per primer cop,és com si la dificultat hagués augmentat durant aquest temps.Ens trobem amb passos curts però molt exposats a l'hora de passar-los on la nostra actitud comença a mermar-se dessitjant sortir de les dificultats...potser ens hem relaxat pensant que teniem fet el més difícil...
Arribem per fí al que hem decidit que serà l'últim tresmil del dia,després de més de 13 hores i 11 tresmils decidim encarar la baixada cap a la vall en busca de la carretera,no sense abans aixecar-me emocionat per la feina feta i cridar amb tota la meva força: -Per fí he fet "Lézaaaaat"!!
No hay comentarios:
Publicar un comentario