Dedo del Monte perdido (setembre 2014)

Un altre cop em toca matinar de valent per arrivar-me fins la vall de Pineta i poder caminar una estona entre les muntanyes d'aquest lloc tant especial,així que mentre condueixo em prenc un parell de cafés del termo que he preparat i mentalment vaig fent-me una idea del recorregut que seguiré per assolir el Dedo del Perdido,un tresmil que vaig intentar fer l'any passat i que per culpa de la boira vaig haver de desistir a molt poc de coronar-lo.La intenció és aprofitar que estem a la zona per intentar,de tornada, fer cim als dos Astazou després de fer el Dedo,així podré tatxar tots els tresmils d'aquest sector...ja veurem com va la cosa...

De moment començo a caminar a les 7:30 del matí,tot just quan la llum de dia apareix per sobre el perfil de les muntanyes.

El ritme és bó,molt bó,diria jo.Em trobo de puta mare i no penso desperdiciar aquesta sensació,suposo que la cafeina i el batut de carbohidrats per esmorzar en té part de culpa.No paro de suar mentre deixo enradera el fons de la vall per guanyar alçada a un ritme sorprenent per carregar amb una motxilla amb tot l'equip d'escalada,aigua,menjar,roba,grampons....óstia! quina manera de suar!

Porto dues hores de marxa i només he parat per questions fisiológiques i per fer algunes fotos,ja em queda poc per arribar al Balcón de Pineta quan de sobte noto que les cames s'enrampen com una mala cosa...Merda! crido tot sorprés,si aixó no ha fet més que començar! D'aquí en endavant haig d'afluixar una mica per evitar-ne més,no m'ho puc creure,com a mínim em quedan vuit o deu hores més de caminata...estic fotut,penso...

Per fí després de 2h 20' arribo al Balcón de Pineta

No puc més que atribuïr les enrampades als quadriceps al pés extra de la motxilla i la meva sortida tipus "gaseosa" en plan soc un super guerrer i no em canso o algo així,joder,quina mala gestió...en fí...em menjo un plàtan i segueixo caminant més suau en direcció al pas clau que dona accés a la glacera del Perdido,una trepada fàcil però que té el seu punt picant.

Observant el meu primer repte...està lluny de cullons...

Ja soc a la base d'aquesta muralla,m'ha costat bastant arribar i he agut de fer una bona parada per donar treva a les cames.Ara toca ficar-se el casc i afrontar aquesta canal,que tot i no ser la que surt a totes les ressenyes,veig molt factible la seva trepada i sé que em durà,si fà no fà,al mateix lloc.
Dit i fet,ja em trobo encarant la tartera del Cuello del Cilindro,tot i que reconeixo que he tingut que recular en un parell d'ocasions per no trobar el pas més fàcil a la primera.A la baixada procuraré trobar la canal ressenyada i no improvitzar tant.

Si la tartera de la escupidera es asquerosa per fer-la pujant,aquesta la supera de golejada,quin patiment! pràcticament no hi ha traça i patino tota l'estona cap avall,les cames em fan mal i sento com la corda i els grampons s'enriuen de mí a cada pas que dono,és una agonia arribar fins al coll i en aquest moment ho tinc molt clar,ho acabo de decidir,ficaré totes les meves energies per fer el "dit" i me'n torno cap al cotxe,deixaré els Astazou per un altre dia...buffff quina matxacada,com noto tota la setmana de feina que he tingut i les 5 horetes que només he pogut dormir.

Panoràmica desde el Cuello del Cilindro cap a la vall d'Ordesa.El Lago Helado en primer terme i la escupidera que dona accés al Perdido cap a l'esquerra.

Descans merescut vora els tresmil metres

Arribo al Lago Helado i m'aturo a fer un moç,el meu objectiu és a prop...menys mal perque em fà mal tot el cos.
Em coloco els auriculars amb la música a tope amb l'esperança de no notar més enrampades...quina tonteria,les noto igual però així em distrec millor.Ara soc immers a la filera de gent que puja al Perdut i ens disposem a superar el tram rocallós que hi ha a l'inici.Una noia encapçala el grup a un ritme molt discret fent-nos parar a la resta que anem darrera.Se la veu apurada mentre segueix les instruccions d'un company seu d'on ha de posar els peus i les mans.De sobte l'home que va davant meu es gira i em diu no sé qué fent unes senyes amb les mans com cedint-me el pas,jo,sense escoltar que em diu li contesto: -"No te he escuchado pero no pienso moverme de aquí".Suposo que amb la cara que duia ja pagava perquè em va entendre perfectament.
Després de 5 hores i quart arribo a la base del Dedo,on per sort,em fà efecte el gel i l'entrepà que he menjat fà una estona i em trobo fort per afrontar l'escalada,l'ambient és genial i tinc ganes de començar

Darrera meu,per fí tinc a l'abast aquest tresmil. 

L'escalada,tot i estar la roca una mica dubtosa en ocasions,la supero sense entrebancs autoassegurant-me amb el Soloist i posant catxarrets per tot arreu.Al segón llarg hi han dos pitons que fan més fàcil,psicològicament,l'escalada fins al cim.

I per fí ho puc saborejar,després de passar per davant d'aquest cim en varies ocasions sense poder coronar-lo,ja ho puc ven dir.He patit,suat i en ocasions dubtat,però sobretot he disfrutat d'un dia d'alpinisme solitari del bó,tot en autosuficiència lluitant a cada pas amb l'esforç que requereix pujar fins aquí després d'una setmana de molta feina i poques hores de son,ningú va dir que seria fàcil,oi?

Taula de temps